Blog de Marc Arbós

Steve JobsMarc

Posted by Marc Thu, October 06, 2011 03:59:20

Blog image

Primera entrevistaMarc

Posted by Marc Tue, May 31, 2011 17:42:03

Acabo de tornar de la primera entrevista de feina des que m'he posat a buscar feina.


Tinc bones sensacions, la manera de treballar de l'empresa m'ha agradat —horaris flexibles, confiança en els treballadors, treball en equip, col·laboració entre departaments,…— i penso que jo també els he semblat un bon candidat. Tinc tots els coneixements que demanaven i alguns de propina, tot i que algunes coses que m'han preguntat si sabia fer com a complementàries no les tinc massa per la mà.


En definitiva, a veure si hi ha sort, aquesta setmana em diran alguna cosa tant sí com no.

Regina SauraMarc

Posted by Marc Wed, May 11, 2011 13:22:54

http://reginasaura.es/

Cercle CromàticMarc

Posted by Marc Wed, March 23, 2011 13:32:23

Blog image

Slice Narratiu Laia JuanpereCol·laboracions Slices

Posted by Marc Sat, June 05, 2010 21:07:55

L'ultim que tinc fins ara és el de la Laia, després d'aquest paràgraf de l'Albert: "El pobre, ens va deixar perque la seva familia, desde Ucraïna, el va trucar i li va dir que parés de fer saltets i que tornés a casa, que les collites aquell any havien sigut molt dolentes, i el seu pare el reclamava per a treballar cosint sacs de patata, com feia la resta de la seva familia." va escriure això:


"

El que no sabia el seu pare és com es guanyava la vida a la ciutat sinó segur que tot hagués estat diferent.

Els dies de cada dia, es dedicava a plantar i recollir patates per una gran multinacional anomenada “La patata feliç viu sota terra”. Aquests tenien grans extensions de terra situades per tots els indrets de la ciutat, cada metre quadrat possible el compraven, i fins i tot havien arribat a comprar els terrats dels edificis per poder produir més i més patates.

El pobre noi, que treballava 15 hores al dia, els caps de setmana es dedicava a treballar d'striper en un club de moda de la ciutat, ja que tenia uns bons gens i podia exhibir aquells músculs fibrats i aquella bonica cara de pòmuls marcats. Realment aquella feina és la que el feia viure i poder passar diners als seus pares.

El problema va arribar quan una mossa del mateix poble que el pobre noi va anar al local per una festa de jubilació de la seva jefa i el va reconèixer quan va sortir a fer l'exhibició d'streptease que regularment feia els caps de setmana. La noia, en acabar de la festa, es va quedar esperant al pobre noi a la porta del club ja que havien estat amics del poble tota la vida i a més a més havien estat veïns, perquè creia que necessitava una explicació.

En tancar el club, el pobre noi va sortir per la porta i es va trobar a la seva amiga-veïna del poble, a la qual no esperava veure. El noi, li va haver d'explicar el seu secret.

El pobre noi, realment guanyava diners treballant d'stripear però treballava també plantant i recollint patates per la multinacional “La patata feliç viu sota terra” ja que eren els que compraven els sacs de patates que cosien els seus pares i d'aquesta manera creia que era l'única manera que els seus pares es podrien continuar guanyant la vida, eren els que venien els sacs més barats del mercat i això a la multinacional li interessava.

"

Slice Narratiu Albert RipollCol·laboracions Slices

Posted by Marc Sat, June 05, 2010 21:03:03

Li hauré de fer un monument, però l'Albert, a partir de "Saps, en el fons, què és el que en penso de tot plegat? Que no m'hauria d'haver dedicat mai a fer de trapecista en aquell circ ambulant... haig de reconèixer que aquella etapa va marcar definitivament la meva vida." va escriure el següent:


"

I de quina manera! No crec que mai hagués conegut a la meva ex-dona, ja que mai hagués anat a Bucarest a la CAET (Convenció Anual Europea de Trapecistes), i per tant, mai hagués hagut d'aguantar-la tots aquests anys cridar com una boja.

No entenc perquè no em vaig quedar a Reus, amb lo bé que hi estava, vivint amb els meus pares, a prop del centre, amb els amics de tota la vida, treballant de jardiner de l'Ajuntament, com una persona normal! Fins aquell dia, que em va tocar en un sorteig de la Festa Major un Diabolo, a mi mai m'havia interessat per a res el circ, per a res en absolut! A mi m'agradaven les Petúnies, les Margarites, els Geranis, tindre arregladet el jardí dels pares, com feia desde petit.

Llàstima que en aquells temps, els meus pares no estaven per a masses alegries econòmicament, i quan els hi vaig dir que volia anar-me'n a Barcelona a estudiar Botànica, em van dir que arreglant els jardins dels veins i recollint fulles també viuria... Ruc de mi d'acceptar-ho i no lluitar pel que realment volia. Després clar, amb aquesta espina clavada tants anys, aquesta frustració per un viatge que mai vaig poder fer cap a la vida lluny dels meus pares, a la que vaig veure la possibilitat de viatjar, no m'ho vaig pensar dos cops, em va ser igual no saber de què anava l'oferta de treball d'aquell circ polac que just passava per la ciutat, i que vaig veure penjada en un fanal. M'hi vaig apuntar, i sense ni fer l'entrevista, ja era damunt d'aquelles camions destartalats, camí de Montpellier. Un cop allí, el director del circ em va dir que de jardiners no en necessitàven, i que ja podia començar a espavilar-me si volia veure un cèntim de la seva butxaca.

Total, que com que de homes-bala ja en tenien, i jo domador de lleons no volia ser-ho, em va dir que pujés a aquella torre, i que fes com en Tarzán. El primer cop em va costar, però, sense que mai me'n hagués adonat abans, allò se'm donava especialment bé. Al cap de 2 setmanes ja vaig fer el meu primer espectacle. Sort en vaig tindre de que en Dimitri, el meu company trapecista, em va ajudar en aquells inicis, i quan ens va deixar, jo ja podia seguir sol.

El pobre, ens va deixar perque la seva familia, desde Ucraïna, el va trucar i li va dir que parés de fer saltets i que tornés a casa, que les collites aquell any havien sigut molt dolentes, i el seu pare el reclamava per a treballar cosint sacs de patata, com feia la resta de la seva familia.

"

Slice Narratiu Jaume Solé i Paula VillodreCol·laboracions Slices

Posted by Marc Sat, June 05, 2010 21:00:34

El Jaume i la Paula van continuar la narració del meu pare conjuntament. La única referència que en tenien era l'últim paràgraf: I encara tinc una altra qüestió a resoldre.


I van escriure això:


"

I la veritat és que no en tinc cap ganes: ara només em faltava això...! Tampoc vull dir que no em senti del tot estable com per donar aquest pas, però... Abans les coses eren més fàcils. No hi havia tants dilemes, com hi ha ara; la meva falta d'amor propi fa que pensi i repensi massa les decisions abans de prendre-les i que m'aturi a considerar totes les variables i tots les perones implicades. En el fons, ja sé que això no és més que una fal·làcia racional, perque en cap cas la ment humana pot tenir en compte tots els aspectes que pot arribar a plantejar una controvèrsia, i menys encara estant ofuscada i capficada pel pes dels aconteixements i les possibles conseqüències de qualsevol petit acte, però...

Potser l'única manera de pendre una decisió sense haver de discutir dins del meu cap durant setmanes i setmanes és deixant-ho tot a l'atzar, no? O millor encara... saps què et dic? Me'n vaig! Me'n vaig ben lluny i amb una mica més de perspectiva potser veuré les coses més clares. Me'n vaig, sí, me'n vaig. Me'n aniré a Croàcia! I un cop allà, agafaré una tenda de campanya i em passaré uns dies a la platja... em compraré un barret ben simpàtic, i un banyador d'aquells horteres, i tractaré de disfrutar una mica més de la vida! Per què, no?

No...! Però que estic dient! No em puc pirar així! Jo no soc pas així! Des de quan he fugit jo dels problemes? Les coses, si es fan es fan bé, perque sino quan torni el problema continuarà existint i tornaré a tenir els mateixos mals de cap. Si me`n vaig li donaré voltes a tot plegat els dos primers dies i després trobaré quelcom més interesant per fer. A més a més tot això no depén només de mi, hi ha gent que compta amb que ho resoldré, en que faré les coses bé. I la veritat és que no ho faré perque és lo que s'espera de mi, sino perque hi ha molta gent afectada.

Saps, en el fons, què és el que en penso de tot plegat? Que no m'hauria d'haver dedicat mai a fer de trapecista en aquell circ ambulant... haig de reconèixer que aquella etapa va marcar definitivament la meva vida.

"

Slice Narratiu Frederic ArbósCol·laboracions Slices

Posted by Marc Sat, June 05, 2010 20:57:22

Un cop vistes les col·laboracions gràfiques, fem un cop d'ull a les narratives.

El meu pare va començar la història d'aquesta manera:


"

Hi havia una vegada un noi que va néixer amb sis dits a cada mà. Com que aquest noi era jo, encara hi sóc.

Em puc imaginar l’esbalaïment dels qui se sentien obligats a visitar la mare i el seu nadó i com els seus ‘què maco’ i ‘què gran’ se’ls bufaven llavis endins. A algú se’l podia escapar que el bufonet era igual que la seva àvia (al meu poble en dèiem padrina). Se’ls quedava la cara com aquell que està en el tràngol d’empassar-se un pinyol de préssec. Passava l’àngel d’un silenci incòmode. Cent àngels. Beneeixo l’inventor de les manyoples.

Els psicòlegs i el ventall faunístic assimilat no paren de referir-se a la infantesa com als anys de la socialització. La meva va ser marcada per la dotzena de dits. Si el primer marc de socialització és l’escola us he de dir que, per a mi, l’escola i el seu eixam de ‘perversos polimorfos’ va ser molt cruel. També vaig fer amics, d’aquells que no es fixen en quan dits et sobren, ni en si estàs gras o prim, ni en si ets un tap de bassa o alt com un sant pau, ni en si ets blanc o negre. De tant en tant sí que s’hi ficaven, amb els meus dits, però en pla de conya i de bon rotllo.

Va arribar un moment, i no fa tant, que vaig voler deixar-me clares unes quantes coses al voltant de ser o de no ser una persona normal. Al llistat de telèfons vaig trobar molta gent amb el cognom “Seisdedos” (quin respir!) i això volia dir que n’hi havia més i que probablement algun dels seus avantpassats era de Fermoselle (Zamora) i que van rebre el cognom el que el primer va rebre com a malnom. Però en català no passa el mateix, no n’he trobat, de cognoms “Sisdits”. Em preguntava si era un mal lluc en la genètica catalana. Però em consola saber que algun topònim i alguna casa pairal sí que el duen.

No he conegut ningú que tingués sis dits. Potser se’ls amaguen. Però no fa gaire vaig saber, eureka!, que l’admirada Halle Berry n’era una i que n’està cofoia i que els llueix. Això sí, els dits sobrants els té al peu. Home!, en el peu encara té una certa utilitat un sisè dit: amplia la plataforma de sustentació i no t’enfonses tant a la neu (encara que, arribat el cas, sis ulls de poll poden ser massa). Però a les mans, què c-ll-ns hi fan els dits sisès si no és per comptar una dotzena d’ous! No en calen sis, de dits, ni cinc, ni quatre ( si no has de participar en la s’sèrie dels Simpson). Amb tres n’hi ha ben bé prou. Amb un dit que s’oposi als altres dos la mà pot fer les mateixes funcions.

La nit després que hagués arribat a aquesta conclusió vaig somniar que era un camaleó que avançava per les branques com marejat de caparra i amb passos de samba lenta. Em vaig despertar amb un esglai al cor. A més, no hi havia manera d’encaixar les ulleres en aquells ulls bellugadissos. El segon malson encara va ser un pitjor. Era al davant del cirurgià i un comitè decidia si em deixaven amb cinc dits o si em deixaven amb tres.

Ara m’he fet gran fins el punt que en temps de Franco ja seria major d’edat. Estic per altres cabòries però no sé què he de fer ni per on començar. Demano l’ajut de vosaltres, ànimes pietoses.

Diuen que em podria operar. Una mena d’intervenció de cirurgia estètica. Però no tinc calés. Si fos per a un canvi de sexe podria anar a Andalusia i dit i fet! Per altra banda, mira per on, m’estimo els meus sisès dits i, com que són més fins, m’escuren millor l’orella.

Això de les noies. No ho entenc. Sóc prou eixerit, penso, i ben plantat però a l’hora de la veritat (més aviat abans de l’hora de la veritat) em passen de llarg o s’esmunyeixen.

I encara tinc una altra qüestió a resoldre.

"